Vacances d'hivern

Aquesta nit, passejant pels carrers de Madrid, Noa   volia fer-te un petó. Nevava, i ella creia que en qualsevol moment li diries tot allò que vol sentir. 
Llavors arriba al seu carrer, el d'ell, el que li fa ballar el cap i trepitjar els seus propis peus. "Oh amic meu, que injust ets apareixen davant meu dins els meus somnis. Que injust ets amb les teves mans inexistents en el carrer Oblit. Expliquem. Què vols dels meus records? Cada cop que surts del meu cor per anar-los a buscar i voler robar-me'ls em fereixes. Cada cop que intentes refregar-te per la meva pell, però que nomes aconsegueixes, entre paraules de foc, cremar-me i fer-me perdre el sentit. Voldria perdrem entre aquests carrers de Madrid. Voldria anar per allà on tot és només..." Malgrat aquests desitjos, aquest Nadal ha trobat un nou carrer. Estimada Noa, que delicat és el teu cor, que només somies des de les teves passions fins als teus peus delicats, freds i coberts. Que delicat és el teu cor, enamorat per sempre de fantasies i aventures. Quina llàstima, la valentia no aconsegueix atrapar la teva por. Petita, aquesta nit torna a somia, torna a viure allò que et fa angustia però a la vegada t' omple de vida, una vida falsa. Recorda, no arribis a plorar, aquí és on tens que plorar. Aquí és on tens que estimar, besar, escoltar i somia desperta, però tens que mantenir els peus ferms a la Terra, ferms com ho és el teu cor.